Entrevistem a Ricky Rubio. Més enllà de ser una estrella de la NBA, Ricky Rubio és un des esportistes més implicats en diferents campanyes socials enfocades a la salut, al medi ambient o a la integració social. Tant és així que fa dos anys va crear la seva pròpia fundació, The Ricky Rubio Foundation, amb l’objectiu de lluitar contra el càncer de pulmó i ajudar a nens i joves sense recursos i discapacitats. Amant de la tecnologia, la meditació i la lectura, coneguem la faceta més humana i allunyada de tot el soroll mediàtic que envolta l’NBA.

Ja fa 9 anys que jugues a l’NBA. Quina valoració  fas d’aquesta experiència? Canviaries alguna cosa?

Res és comparable a l’NBA per a un jugador de bàsquet que aspira a professional. Fer-ho al màxim nivell és un somni fet realitat que, d’altra banda, implica molt d’esforç, sacrifici, resistència i una contínua evolució i aprenentatge per seguir sent competitiu. Canviar? La vida et porta cap a on et porta i de tot se’n treu experiència i ofici per ser millor a la pista i també fora de la pista.

Et sents il·lusionat amb el projecte dels Phoeneix Suns?

La veritat és que sí. El primer any ha sortit com més o menys esperava. És un projecte quasi recent nascut amb jugadors joves extraordinaris i un gran entrenador. Normal que tinguem irregularitat al llarg de la temporada. No vam fer els deures del tot abans de la pandèmia i quan vam tornar, a la bombolla d’Orlando, vam guanyar tots els partits i, encara que ho vam fer millor que ningú, ens vam quedar fora del playoff. Ara ja sabem on volem estar la temporada propera, tot i que la competència és molt forta a la nostra Conferència.

La pandèmia de la Covid-19 va provocar que el final de la lliga de l’NBA es fes en una bombolla. Com va ser l’experiència d’estar aïllat?

Destacaria la bona organització i, tot i que estàvem aïllats, la capacitat per oferir-nos tot tipus de distraccions i possibilitats de lleure. Com a experiència, no podíem ser-hi amb la família a la primera fase, la qual cosa sí que  vaig patir perquè vaig estar molts dies sense veure al meu fill, Liam, que va néixer al gener. D’altra banda, com a positiu, no haver de fer desplaçaments, a mi personalment, em va anar molt bé. Veurem què passa la propera temporada.

"Els esportistes professionals podem tenir influència i capacitat de mobilització entre diferents sectors de la societat." 

Ets un dels esportistes més implicats en campanyes socials. Sempre has tingut clar que volies aportar el teu gra de sorra a la societat?

Els esportistes professionals som privilegiats perquè esports com l’NBA generen molt d’interès, milions d’afeccionats i importants recursos. Dit això, podem tenir influència i capacitat de mobilització entre diferents sectors de la societat, podem donar un bon exemple i fer servir la força de l’esport per difondre els seus valors i per formar grans persones.Especialment entre els més petits i adolescents jo me n’adono que el bàsquet és màgic, els dona moltes possibilitats d’entendre la importància de treballar en equip i d’aprendre a ser responsable. I tot això mentre juguen i es diverteixen.

The Ricky Rubio Foundation ha complert ja dos anys. Com va néixer la idea de crear una fundació?

Li donava voltes al cap des de feia temps. Havia participat en accions puntuals, aïllades, intentant ajudar la gent, la comunitat. Però responent a l’impuls personal de fer les coses a la meva manera, tal i com li vaig prometre a la meva mare que faria, el 2017 vam començar a donar passes en aquesta direcció. Finalment, el 19 de juliol del 2018, vam viure l’acte de presentació i de posada en marxa. Vaig tenir molt bones sensacions en el sentit d’haver encertat en poder canalitzar i organitzar aquesta voluntat de transcendir socialment més enllà del que som capaços de fer amb una pilota de bàsquet.

Quins han estat els principals èxits i fites aconseguides? I el millor moment que has viscut amb la Fundació?

Precisament, projectar aquesta altra dimensió de cara a la gent, a la societat, és el que dona finalment sentit a tot allò que fas. Ja fa molt temps sento admiració real i veritable pels esportistes que són igual de grans dintre de la “canxa” que fora. L’experiència està farcida de molt bons moments, emocionants, en els diferents fronts de The Ricky Rubio Foundation. Treballem per donar un millor entorn hospitalari als pacients oncològics i per combatre el càncer de pulmó, una malaltia terrible amb una molt elevada letalitat perquè no dona senyals, en la majoria dels casos, fins que ja ha fet metàstasi. També desenvolupem un programa d’integració social mitjançant el bàsquet al Raval, a Barcelona, i al barri de la Font de la Pólvora a Girona. Finalment, de la mà d’Special Olympics España promovem l’esport inclusiu, la seva normalització. Tot plegat ens genera una gran sensibilitat. Però està clar que quan pots fer somriure i fer feliç els nens, hi ha poques coses comparables.

Diversos cops has comentat que la mort de la teva mare va ser un punt d’inflexió en la teva vida. Et va fer replantejar algunes coses? 

Va ser un fet del tot inesperat que vaig viure amb moltes dificultats i distància estant jugant als EEUU. Efectivament, ho vius amb una intensitat i impotència que, sobretot, et deixa veure amb molta claredat quines són realment les coses importants de la vida i quin ha de ser el nostre paper. Ella ajudava a tothom, sempre, i li vaig prometre que jo també ho faria.  

A la web de The Ricky Rubio Foundation consta com un dels objectius contribuir a la integració i socialització de joves i adolescents sense recursos. Com creus que pot ajudar el bàsquet?

Com he dit, tenim un programa de pedagogia infantil i juvenil basat en el joc reflexiu anomenat Community Team. Es tracta que nens i nenes puguin jugar a bàsquet a barris sense recursos, és a dir, afavorint primer que gaudeixin d’una activitat extraescolar. Mitjançant exercicis, jocs i activitats que formen part de l’entrenament, els tècnics són capaços que aprenguin petites lliçons de vida com són reforçar la seva autoavaluació, afrontar moments d’estrès o de tensió, tractar les qüestions de gènere, saber com és de clau que la seva individualitat es posi al servei de l’equip, empatitzar, dir sempre les coses clares i amb respecte... En definitiva, desenvolupar un tipus d’educació no formal que els fa millors en la seva vida social, al col·legi i a casa amb el seu context familiar. L’objectiu, bàsicament, és que acabin prenent les millors decisions per si mateixos, sense deixar-se influir pels entorns conflictius d’allà on viuen.

"Vam donar suport al personal sanitari intentant estar amb ells i també buscant recursos de tot tipus per a la gent que ho estava passant amb carències"

Tant tu com la Fundació heu estat molt implicats en diverses campanyes i accions durant la pandèmia. Has après alguna cosa d’aquest situació? Com t’imagines el món després del coronavirus?

Quan va esclatar tot ens vam adonar que podia afectar a moltíssima gent en múltiples fronts i vam reorientar els esforços cap a on ens va semblar que podíem ser útils. I vam escollir donar suport a tot allò en què feia falta creure com seguir els consells dels especialistes col·laborant amb el Departament de Salut. Vam donar suport al personal sanitari intentant estar amb ells i també buscant recursos de tot tipus per a la gent que ho estava passant amb carències. I finalment, fins on vaig poder, participar en programes de televisió per fer activitat física a casa amb els nens i programes de ràdio acompanyant a les persones o repartint llibres... Tot el que podíem pensar que ajudava a la comunitat ho vam intentar fer. L’esport d’alta competició va quedar en un pla molt allunyat encara que l’esport com a activitat ens va donar a tots la possibilitat de seguir amb la nostra vida. Va ser important.

Ens consta que ets un amant de la tecnologia.  Com creus que pot ajudar a crear un futur millor?

Tot allò que ens millora la vida des d’aquest punt de vista, científic i tecnològic, sens dubte que ens ha d’ajudar principalment a avançar socialment. És evident que gaudim de noves i extraordinàries comunicacions i també d’una indústria i univers del lleure i de l’entreteniment com no havíem conegut mai. Però no hem de perdre mai de vista que l’impuls de la investigació i la perfecció tecnològica rau normalment en la recerca de noves fronteres i nous límits com és la conquesta de l’espai o la cura de malalties com el càncer. Voler superar obstacles, tenir grans reptes, i el desafiament que constantment plantegen els cervells privilegiats ens ha dut a un món indubtablement millor. Cal, però, que la tecnologia punta serveixi també per trencar els grans desequilibris socials al món i fer accessible a tothom una bona educació. Intentem evitar, per exemple, que el Big Data estigui al servei del poder econòmic, polític o del consum.

"Cal que la tecnologia punta serveixi també per trencar els grans desequilibris socials al món i fer accessible a tothom una bona educació."

La crisi del coronavirus ha posat de manifest que tant la solidaritat com la tecnologia són essencials. Com valores la feina que s’ha fet des del sector TIC per ajudar la societat?  

Efectivament, tancats  a casa hem aprés a viure, treballar i parlar-nos fent servir les telecomunicacions i els mitjans informàtics com mai abans ho havíem intentat. Sabíem que estaven aquí, a disposició nostra. Però no ens havíem trobat en la conjuntura de ser l’única manera d’interrelacionar-nos durant uns mesos, la qual cosa ens ha ensenyat a conviure telemàticament i a contribuir amb l’esforç i la solidaritat de tanta gent a ajudar a milions de persones atrapades en una realitat impensable i terrible. També a adonar-nos de l’important que és la relació persona a persona i de la necessitat de valorar la companyia dels altres, el seu alè i la seva presència. Sent clau i vital l’aportació del les TIC, ens trobem davant el repte d’humanitzar el seu ús i racionalitzar-lo. 

Sovint en els teus tuits utilitzes la frase “never too high, never too low”. Quin significat té per tu?

El que intento reflectir és la necessitat d’un equilibri de tot allò que ens rodeja. No deixar-nos emportar pels excessos siguin els que siguin, avaluar el que ens passa o afecta en la seva justa mesura, tenir espai propi i deixar espai pels  altres, no rebutjar cap idea, pensament o crítica que ens pugui millorar i, sobretot, no deixar-nos ni enlluernar ni abatre per qualsevol cosa. És només un consell per sentir i gaudir de la vida, fer-ho relaxadament i estant a gust amb nosaltres mateixos.

I ja per acabar. Què t’imagines fent després de la teva carrera esportista?

No em plantejo res concret. L’esport, el bàsquet com a professional és molt absorbent i requereix una gran concentració i dedicació.  Després? Bé, segur que administrar el millor possible aquest nou temps del que disposaré, en bona part a la família i a tot allò que em volta pel cap. Projectes i estímuls que puguin ajudar-me com a persona a poder mantenir el compromís d’aportar el meu granet de sorra a un món millor.